Arxiu | La premsa diu…

La premsa diu…

LA VANGUARDIA,  Dissabte, 12 febrer 2005

“Un vodevil de Calderón”
        
       Germà petit, i un punt desvalgut, de La dama duende, escrita sis anys abans, El galán fantasma (1635) beu de la condescendència que Calderón, coronat ja de fama i prestigi, demostrava envers la clientela de les seves comèdies de espadaxins i embolics amorosos. Si el propi títol de la peça ho emparenta estretament amb la seva germana major, l’engany com element nuclear de la història rubrica la fórmula utilitzada pel dramaturg, just quan concloïa la revisió última d’una de les seves obres magnes, La vida és sueño. Tal vegada no sigui arriscat pensar que les correries de l’enamorat Astolfo li servirien a l’autor d’alleujament intermitent amb el qual alleujar-se d’un manuscrit pel qual navegaven els turments de Segismundo.
      
En qualsevol cas, estem davant una comèdia lleugera, menor, dintre del repertorio calderonià, però amb excel•lents possibilitats per a una acció escènica enginyosa i saludablement festiva. Sota la direcció  de Pepa Calvo (Barcelona, 1958), gran coneixedora del teatre clàssic espanyol, el Teatre del Repartidor aborda la peripècia del galant aparentment difunt, amb el mateix desenfado i energia que fa dos anys, i també en el Tantaratana, havia en Los empeños de una casa de Sor Juana Inés de la Cruz. Com en gairebé tots els espectacles del grup que aconsellen retallades i costures, ha estat Pepa Calvo la responsable de la versió del galant fantasma, servida en una mòdica ració de 95 minuts. Fa l’efecte, no obstant això, que als intèrprets els falta temps, els falta aire.
     
Tota la representació registra un ritme accelerat que, tot i que assegura la vivacitat de la proposta, deixa alguns caps per lligar i, sobretot, perjudica la bona dicció del text. La primera funció va començar tibant, crispada, amb uns actors vociferants i insegurs. Els nervis de l’estrena, probablement. Encarrilat l’assumpte, aviat es troba a faltar el requerit assossec perquè en un únic espai escènic puguin tenir efecte aquelles maniobres que suggereixin el transit d’un a altre camp d’operacions. Des del jardí de la bella Julia i els seus voltants, es produeïxen canvis visualment inexplicats i moviments a cap lloc. Ni tan sols es recorre als fosos per a indicar que l’acció s’ha anat de sobte a altre lloc o que entre la  s’enfosqueix i la que s’il•lumina ha passat un cert lapsus temporal. Uns efectes de llum molt marginals no basten per a suggerir el nou escenari. D’altre banda, i només amb l’anècdota molt avançada, els intèrprets semblen acordar-se d’aquella mìmica que fa visibles les portes invisibles que s’obren i tanquen. Per descomptat, el to precipitat de la història no és cap error de muntatge sinó l’estratègia per a fer de la peça un vodevil d’època, amb algunes estones entretingudes i altres que es malmeten
dintre d’un embrollat paisatge.
     
      La interpretació és tan entusiasta com poc uniforme. Destaca l’actor que encarna la figura del criat Candil i la lluentor d’alguns personatges femenins. Crec que la directora va desaprofitar les possibilitats de Susana Egea, molt mes àmplies que les que exhibeix una Julia, objecte de desig de Astolfo i el Duc, exageradament estàtica. El programa i els papers referits a aquest galant, encara inmadur, incideixen en la ximple mania d’ometre el repartiment de l’espectacle. Potser es tracti d’evitar les objeccions que pogués merèixer alguna que altra actuació. Si és així, felicitats.
          

JOAN ANTON BENACH
                                                                                   
(Traducció de l’original en castellà)
     

                                                                  ******

EL PAÍS , dimecres 16 de Febrer de 2005

TEATRE / El galán fantasma

Teatre Tantarantana, Barcelona, fins al 13 de Març
                                                                                             
Un nou clàssic a càrrec de la companyia Teatre del Repartidor.

Una comèdia d’intriga de Pedro Calderón de la Barca (1600-1681). Si bé es tracta d’un dels títols menys coneguts de la seva àmplia obra, no deixa de ser un virtuós exercici de tècnica teatral, de peripècies versificades, de trames i subtrames intricades la gràcia principal de les quals és l’acoblament perfecte de totes les seves peces, per inversemblants que semblin algunes.
L’estructura gira entorn del tema de l’amor i la seva contrapartida, la gelosia. El jove Astolfo té relacions amb la bella Julia, qui al seu torn és pretesa també pel duc de Sajonia, la gelosia del qual li duen a desenfundar la seva espasa davant Astolfo en una arrencada d’homenia i ferir-lo suposadament de mort. Com era d’esperar, la ferida no és mortal i Astolfo passarà a ser el galant fantasma que cortejarà a la seva estimada Julia.
La senzilla posada en escena de Pepa Calvo deixa espai als personatges per a les seves exaltades passions i els seus intèrprets, adobats ja en aquests tornejos del barroc espanyol (la majoria van formar part de l’elenc de Los empeños de una casa de Sor Juana Inés de la Cruz, muntatge estrenat en aquest mateix teatre fa un parell de temporades), destaquen a pler, totalment  fets als motlles de lèpoca. 

BEGOÑA BARRENA
                           
(Traducció de l’original en castellà)
     

                                                                 ******

EL PERIODICO ,  11 de Febrer de 2005

EL GALÁN FANTASMA, una de capa i espases

Teatre Tantarantana estrena 4 de febrer del 2005.

Una comèdia intel•ligent, divertida i explicada amb molt de  ritme.

El galán fantasma és una de les obres menys conegudes de Calderón de la Barca, només representada a Madrid, en aquests  últims 60 anys, en un muntatge d’Alonso de Santos en el Teatro Español (1981).

Estem davant d’una comèdia de capa i espasa que juga amb la intriga i el vodevil, a través d’una història que enfronta, per l’amor d’una dona, a un poderós Duc (Iván Campillo) i a l’aposto i senzill Astolfo (David Vert). Calderón articula una sèrie de fets i situacions després de la primera escena, plens de sorpreses i que tindran un final feliç.

Enfront d’un text senzill i sense complicacions ideològiques el repte és el muntatge, la lectura i la interpretació. Tres reptes que la directora Pepa Calvo i el  Teatre del Repartidor de L’Hospitalet salden  de manera positiva. El muntatge és d’una sorprenent agilitat i el vers està dit  sense buscar la declamació d’antany sinó desentranyant el sentit de les paraules.

Després dels excel•lents resultat que aquest grup va obtenir fa dos anys amb Los empeños de una casa, de Sor Juana Inés de la Cruz, per a molts l’espectacle que ara presenten en el Tantarantana no és una sorpresa. Però la veritat és que si ho és el bon nivell de la companyia, creada en 1993, amb membres de l’antic GAT, un dels grups mes solvents del teatre català dels anys 70, radicat en aquesta ciutat.

Calvo duu amb facilitat EI galán fantasma de la tragèdia de les primeres escenes a la comicitat i l’embolic de la resta de la representació, per a aconseguir un final feliç que, teatralment es  pura delícia. El repartiment, de 10 actors, es mou amb soltesa per un escenari de petites dimensions i una escenografia sense punts de suport per a l’actor. És un elenc d’actors amb experiencia en el qual, mes allà d’algun crit destemprat, regna l’harmonia. Destaquen els treballs de Vert, Campillo i una excelent Susana Egea. La funció fa del ritme una de les seves
millors bases. Una agradable sorpresa.

 GONZALO PÉREZ DE OLAGUER
                             
   (Traducció de l’original en castellà)
                                                                  

                                                                  ******

GUIA DEL OCIO  Barcelona, del 18 al 24 de Febrer 2005.

El galán fantasma

Teatre Tantarantana fins al 13 de Març

Una de capa i espasa

Pepa Calvo (Barcelona, 1958) duu diversos anys treballant el teatre clàssic espanyol amb el Teatre del Repartidor, grup hereu del GAT de L’Hospitalet, un dels col•lectius més significatius del teatre català dels 70. Fa dos anys va presentar en el Tantarantana Los empeños de una casa, de Sor Juana Inés de la Cruz, un Esplèndid espectacle. Ara, Calvo se les hi veu amb El galán fantasma (1635), una obra de capa i espasa de Calderón de la Barca, poc coneguda. Alonso de Santos la va estrenar en el Teatro Español de Madrid en 1981 .

És un text senzill i divertit que explica la història que enfronta, per l’amor d’una jove dama, a un poderós duc i a l’atractiu Astolfo. La comèdia és voluntàriament lleugera, però plena de possibilitats per a un muntatge àgil i al mateix temps atractiu per a els espectadors sense massa exigències. L’engany i la presencia d’un galant aparentment difunt són els pilars sobre els quals l’autor edifica la seva obra, que no repara en sorpreses i que s’encamina cap a un final feliç.

Moure deu actors en un escenari petit sempre és un repte, del que la directora surt bé lliurada. Els duu amb encert des d’unes primeres escenes de tints tràgics fins a entrar de ple en la comicitat. Calvo aposta per el ritme trepidant i busca que aquells no declamin el vers sinó que ho diguin de manera que s’entengui el sentit de les paraules. La representació té un bon to, encara que hi ha interpretacions desiguals i en més d’un moment el crit tingui excessiu protagonisme.

GONZALO PÉREZ DE OLAGUER

 (Traducció de l’original en castellà)

Posted in 2.005 El galán fantasma, Espectacles, La premsa diu..., Teatre per a adults0 Comentaris