Arxiu | 2.007 Retablo Valle-Inclán

La premsa diu…

AVUI  Cultura i Espectacles  12 de març de 2007

RETABLO VALLE-INCLÁN

 

“UNA FESTA VERBAL”

Cal agrair a Pepa Calvo la seva perseverança a muntar clàssics castellans, sovint amb bon pols i lletra clara. A banda de La Celestina, Lope, Calderón, Moratín, Zorrilla i Lorca, recordem amb especial vivesa Los empeños de una casa de la mexicana Sor Juana Inés de la Cruz. Ara s’enfronta al més gran i més difícil del segle XX: Valle-Inclán, que, com a actriu, ja l’havíem vist interpretar fa anys amb el GAT d’Hospitalet. Aquests dies presenta el Retablo Valle-Inclán al Tantarantana, espectacle que inicia i tanca amb dues peces del Retablo de la avaricia: La cabeza del Bautista, que reescriu en clau tràgico-grotesca la història de Salomé i la decapitació del Baptista, i La rosa de papel, totes dues de 1924. Enmig hi col•loca una peça de Martes de Carnaval: l’esperpent Las galas del difunto (1926), paròdia antiheroica del Tenorio de Zorrilla, on Valle reivindica les arrels galaiques del mite d’un Don Joan irreverent amb la mort.
Són obres trencadores que prefiguren el distanciament brechtià i la plàstica macabra de Kantor, aspectes que situen l’autor gallec al capdavant de la renovació dramatúrgica contemporània. El muntatge de Calvo es posa al servei de la torrentada verbal valleinclanesca amb els seus agudíssims dards contra la guerra i la religió encara tan actuals i necessaris. La posada en escena potencia unes interpretacions convincents i de gruix, amb una tal versatilitat que permet als set actors fer els 29 bigarrats personatges que es convoquen. A destacar la Salomé de baixos fons que incorpora Montse Muñoz i que tot seguit s’engipona de bruixa, de sagristà o de fadrinarda; o la versió meuca de Doña Inés que realitza Txell Botey i que alterna amb la soferta malalta que s’emporta a la tomba el marit, un Julepe borratxo que interpreta amb soltesa Antonio Alcalde. Un Retablo fluid i eficaç, malgrat la migradesa de recursos.     
                                                               

FRANCESC MASSIP
     
                                                                 ******
                                                                                                    

EL PERIODICO

RETABLO VALLE-INCLÁN

Teatre Tantarantana  8 de març de 2007                                                              
                                                                                                          
“VIVAÇ  I COLORISTA”

Dues peces del  Retablo de la avarícia, la lujúria y la muerte (La cabeza del bautista i La rosa de papel) i una de Martes de Carnavál (La galas del difunto) configuren aquest vivaç i colorista Retablo Valle-Inclán que el cada vegada més consolidat Teatre del Repartidor ens oferix en el Tantarantana. Són tres peces independents plantejades des d’un mateix concepte dramàtic; el de “el esperpento” que troba en el grotesc la seva forma d’expressió i busca la deformació sistemàtica de la realitat a través del qual l’autor mostra el seu esperit crític i ens submergeix sense contemplacions en la brutalitat més absoluta mostrant sense embuts la vilesa humana.

Fidel al seu objectiu de contribuir a la difusió dels clàssics, Pepa Calvo -que s’ha encarregat de versionar i dirigir el muntatge- i el seu grup han decidit, aquesta vegada, vindicar l’obra del genial dramaturg gallec des de la modèstia d’una petita gran companyia i la sana i gens fàcil pretensió d’acostar-nos a uns autors unes vegades temuts i unes altres senzillament malament coneguts des d’un angle més pròxim, en formats més manejables, conjugant rigor, atractiu i accessibilitat.

L’altre punt clau resideix, per descomptat, en l’excel•lent equip d’actors i actrius que constituïxen el grup, capaços de configurar la més diversa galeria de personatges a partir d’una cuidada caracterització i un expressiu joc vocal que incideix, voluntàriament, en els diversos registres i argots –tal vegada excessivament remarcats- que poblen el brillant llenguatge creat per Valle. L’escenografia i el vestuari –els canvis del qual es realitzen sempre a la vista del públic- són d’un gran cromatisme i contribuïxen eficaçment a la creació de l’atmosfera en la qual ens infereixen els contes, d’entre els quals destaca l’encertada recreació de La rosa de papeL, tant des del punt de vista interpretatiu com conceptual.

NÚRIA SÀBAT
     

                                                                ******

QUÈFEM?
LA VANGUARDIA 30 de març del 2007

“UNA SALUDABLE RIALLA  ESPERPÈNTICA “    

Ara posem per cas que no han tingut mai l’ocasió de veure representat un text de Valle-Inclán/: al cap i a la fi, no tots els dies ni totes les temporades s’estrenen nous muntatges de l’autor de Llums de Bohèmia. I posem per cas, fins i tot, que això d’acostar-nos a l’autor gallec ens produïx certa mandra: ja se sap que els clàssics imposen un poc. Doncs aquí tenim un espectacle especialment adequat per a alliberar-nos d’una vegada per sempre de tantes manies. Un retaule en forma de tríptic efectiu, directe, construït amb la intenció evident de potenciar tota la càrrega humorística del text, no sigui que el respecte excessiu ens faci oblidar la capacitat còmica del llenguatge del mestre. I fet amb la imaginació de qui disposa de pocs mitjos però sap com treure suc de la modèstia i dels recursos utilitzats amb gran eficàcia.

Benvinguts a la casa de barrets:
I és que, com ja sabeu, en l’escenari us espera l’aristocràcia local: taverners amb mala consciència, soldats carregats de medalles sense més valor que el que pugui tenir la llanda venuda al pes, putes amb ganes de redempció i putes amb ganes d’aiguardent, borratxos de dol a la recerca del tresor bé amagat que els ha deixat la seva difunta i criaturas ploramiques amb cos de marioneta a qui devem d’un dels moments més hilarants del retaule.
Teatre del Repartidor (que ens oferix el que probablement és el seu millor espectacle fins a ara) no desaprofita l’oportunitat de fer-nos riure, fins i tot de vegades remarcant accents populars d’efectivitat còmica demostrada (i aquest potser, és un dels elements més qüestionables del muntatge).
Però tampoc perd l’oportunitat de fer brillar en tot moment l’aclaparadora riquesa del llenguatge de Valle, tan present en les rèpliques que es dirigeixen els personatges com en les mateixes acotacions al text que s’introdueixen dins la representació.

 RAMÓN OLIVER

                                                                ******

Posted in 2.007 Retablo Valle-Inclán, Espectacles, La premsa diu..., Teatre per a adults0 Comentaris

Galeria d’imatges

 

Posted in 2.007 Retablo Valle-Inclán, Espectacles, Galeria d'imatges, Teatre per a adults0 Comentaris

Autobiografía de R.M. del Valle-Inclán

Alma Española. Madrid, 27 de diciembre de 1903    Año I, número 8 ,  pagina  7

Este que veis aquí, de rostro español y quevedesco, de negra guedeja y luenga barba, soy yo: Don Ramón María del Valle-Inclán.

Estuvo el comienzo de mi vida lleno de riesgos y azares. Fui hermano converso en un monasterio de cartujos, y soldado en tierras de la Nueva España. Una vida como la de aquellos segundones hidalgos que se enganchaban en los tercios de Italia por buscar lances de amor, de espada y de fortuna. Como los capitanes de entonces, tengo una divisa, y esa divisa es como yo, orgullosa y resignada: «Desdeñar a los demás y no amarse a sí mismo.»

Hoy, marchitas ya las juveniles flores y moribundos todos los entusiasmos, divierto penas y desengaños comentando las Memorias amables que empezó a escribir en la emigración mi noble tío el marqués de Bradomín. ¡Aquel viejo, cínico, descreído y galante como un cardenal del Renacimiento! Yo, que en buen hora lo diga, jamás sentí el amor de la familia, lloro muchas veces, de admiración y de ternura, sobre el manuscrito de las Memorias.
Todos los años, el día de Difuntos, mando decir misas por el alma de aquel gran señor, que era feo, católico y sentimental. Cabalmente yo también lo soy, y esta semejanza todavía le hace más caro a mi corazón.

Apenas cumplí la edad que se llama juventud, como final a unos amores desgraciados, me embarqué para Méjico en La Dalila, una fragata que al siguiente viaje naufragó en las costas de Yucatán. Por aquel entonces era yo algo poeta, con ninguna experiencia y harta novelería en la cabeza. Creía de buena fe en muchas cosas que ahora pongo en duda, y libre de escepticismos dábame buena prisa a gozar de la existencia. Aunque no lo confesase, y acaso sin saberlo, era feliz: soñaba realizar altas empresas, como un aventurero de otros tiempos, y despreciaba las glorias literarias.

A bordo de La Dalila –lo recuerdo con orgullo– asesiné a Sir Roberto Yones. Fue una venganza digna de Benvenuto Celline. Os diré cómo fue, aun cuando sois incapaces de comprender su belleza: pero mejor será que no os lo diga; seríais capaces de horrorizaros. Básteos saber que, a bordo de La Dalila, solamente el capellán sospechó de mí. Yo lo adiviné a tiempo, y confesándome con él pocas horas después de cometido el crimen, le impuse silencio antes de que sus sospechas se trocasen en certeza, y obtuve, además, la absolución de mi crimen y la tranquilidad de mi conciencia.

Aquel mismo día la fragata dio fondo en aguas de Veracruz y desembarqué en aquella playa abrasada, donde desembarcaron antes que pueblo alguno de la vieja Europa los aventureros españoles. La ciudad que fundaron, y a la que dieron abolengo de valentía, espejábase en el mar quieto y de plomo, como si mirase fascinada la ruta que trajeron los hombres blancos. Confieso que en tal momento sentí levantarse en mi alma de hidalgo y de cristiano el rumor augusto de la historia. Uno de mis antepasados, Gonzalo de Sandoval, había fundado en aquellas tierras el Reino de la Nueva Galicia. Yo, siguiendo los impulsos de una vida errante, iba a perderme como él en la vastedad del viejo Imperio Azteca, imperio de historia desconocida, sepultada para siempre con las momias de sus reyes, entre restos ciclópeos que hablan de civilizaciones, de cultos, de razas que fueron y sólo tienen par en ese misterioso cuanto remoto Oriente.

Después abrid Santillana
un paréntesis aquí,
y poned en él de mí
cuanto más os diere gana.

                                                                             R. del Valle-Inclán

Posted in 2.007 Retablo Valle-Inclán, Documentació, Espectacles, Teatre per a adults0 Comentaris

Fitxa artística: Retablo Valle-Inclán

Título:
Retablo Valle-Inclán (La cabeza del bautista, Las galas del difunto, La rosa de papel)
Autor R. M. del Valle-Inclán

ACTORES/ACTRICES

Antonio Alcalde El Jándalo / Hombre burdel, Mancebo de botica/ El Bizco / Maluenda / Simeón Julepe
Dani Arrébola Barbero / Juanito Ventolera / Coro de Críos, La Pingona
Fco. J. Basilio Don Igi / Madre Celestina, Franco Ricote / Voz del pueblo
Txell Botey El enano de Salnés / La Daifa / La encamanda
Berton Fernández Valerio el pajarito / La morocha del burdel,  EL BOTICARIO Don Sóstenes Galindo, Un Rapista / La Comadre
Montse Muñoz La Pepona /La bruja de los mandados, Un Sacristán /la disa
Eva Poch Mozo de parranda / Niña del pecado, Doña Terita / La Musa

Dirección y adaptación: Pepa Calvo
Escenografía: Fortià Corominas
Vestuario: Marian Dorronsoro
Peluquería: Carmen Mayor
Música: Peter Delphinich
Iluminación: Xavier Costas
Fotografía: Pilar Aymerich
Producción: Fco. J. Basilio
Ayudante dirección y producción: Saida Lamas
Producción ejecutiva: Teatre del Repartidor
Distribución : Saida Lamas

Con la colaboración de:
Generalitat de Catalunya – I.C.I.C.
Ajuntament de l’Hospitalet

Posted in 2.007 Retablo Valle-Inclán, Espectacles, Fitxa artística, Teatre per a adults0 Comentaris