A la categoria | Novetats

No oblidar.En conjunt, una interpretació d’alt nivell, còmplice i compromesa.

No oblidar.En conjunt, una interpretació d’alt nivell, còmplice i compromesa.

TERROR Y MISERIA EN EL PRIMER FRANQUISMO

LA PREMSA  DIU:

EL PUNT, divendres, 2/1/ 2009

No oblidar.

TERESA FERRÉ

Títol explicit el de Sanchis, Sinisterra per aquesta peça escrita entre el1979 i el 2002. Vuit escenes que historicament comprenen des del comunicat d’abril del 1939 mitjançant el qual Franco donava per acabada la Guerra Civil fins al boicot de I’ONU al règim el 1946, finalitza¬da ja la II Guerra Mundial. La crua postguerra por¬tada al teatre. Situacions explicades a través de la vida quotidiana d’aquells que no van escriure la historia oficial. Protagonisme per a una població civil malmesa formada de vencedors i vençuts. Primera història de dues dones encara en estat de xoc que es troben en una mena de no-espai de caire bec¬kettià, per donar pas a com es reescriu la historia oficial a traves de l’educació amb l’intent de classe d’un mestre depurat, seguida del costumisme po¬pular en forma de sainet per posar de manifest la ga¬na que hi havia. També comèdia de família per mostrar l’acomodació i aprofitament d’un poder d’arrel corrupta.

Històries que fins aquí destil-len cert humor abans d’ensenyar la cara més amarga d’un sistema polític anihilador. La violencia gratuïta dels joves falangistes, amb els seus himnes i ac¬tituds infantils que culmina en crim a sang freda; la cara i la creu de l’exiliat republicà: el que es va quedar a l’interior en un estat de por perpètua i el que va aconseguir marxar farcit de nostàlgia també amb la por de no fer un pas en fals en el Mèxic d’acollida. La tensió i el dramatisme culminen en les dues històries finals en que s’explica la situació de les do¬nes a les presons i l’intent de superviveçència dels talps, aquells que es van amagar durant anys dins la seva pròpia llar conscients del que els esperava si eren descoberts. Sanchis Sinisterra posa de manifest alguns aspectes silenciats durant dècades i construeix una mena de retaule d’una societat que cal no oblidar. Posada en escena de petit format, presència de la pols i la misèria per reflectir una època. Escenografia bastida amb objectes que els intèrprets canvien i ressituen a la vista de l’espectador, jugant al teatre d’ombres, mentre la música de fons també parla del moment. Pepa Calvo fa una direcció d’actors on treu el millor de cadascun i en potencia la multiplicitat de registres. En conjunt, una interpretació d’alt nivell, còmplice i compromesa. No hi ha espai pel sentimentalisme ni la llàgrima fàcil, però sí per al sentiment i la reflexió de l’espectador. Es aquest un espectacle necessari. Teatre polític per capbussarse de manera crítica en la història contemporània mes propera.

Respondre