A la categoria | Novetats

Un espectacle que horroritza, indigna i commou, sense tòpics.

Un espectacle que horroritza, indigna i commou, sense tòpics.

LA PREMSA DIU:

guía-ociobcn, del 26 de desembre de 2008  a l’1 de gener de 2009

TEATRE CRÍTICA

Terror y miseria en el primer …

Un espectacle que horroritza, indigna i commou, sense tòpics.

Sanchis Sinisterra va ser un pioner de la recuperació de la memòria històrica. En aquest text, l’autor il•lustra la lluita de qui van sofrir per defensar les seves idees

A través de vuit escenes, “Terror y misèria en el primer franquismo” compon un retaule de la vida quotidiana en l’Espanya de la immediata postguerra, un retrat fosc, gairebé tenebrós, sobre la descomposició del país després de la Guerra Civil. Són històries de vençuts -ho són, fins i tot, la protagonitzada per un grup de joves falangistes que surten d’excursió: també ells han estat derrotats per la contesa, encara que la seva ruïna no sigui econòmica, sinó moral i humana-; històries amb una declarada voluntat didàctica -van néixer per a ser representades en escoles i instituts- i que, a més d’explicar l’esdevingut en aquells anys de carestia, llança un repte teatral, ja que cada escena posseïx la seva pròpia estructura, distinta de la resta: hi ha exemples de teatre de l’absurd, de naturalisme, de sainet, etc.

Quan va començar a escriure “Terror y misèria…”, en 1979, José Sanchis Sinisterra es convertia en pioner de la recuperació de la memòria històrica espanyola. Avui, les dissorts que conta són per tots conegudes, però encara així han de ser recordades a un públic de diverses generacions. No és casual que el primer muntatge professional del text es produeixi en 2008, quan han transcorregut pràcticament setanta anys des de la fi de la guerra: “Terror i misèria…” il•lustra perfectament la lluita de qui ara reivindiquen l’obertura de les fosses franquistes, la rehabilitació d’aquells que van sofrir humiliacions tortures i mort per defensar les seves idees…

Teatre del Repartidor, amb la directora Pepa Calvo al capdavant, proposa una posada en escena senzilla però eficaç que aconsegueix que l’espectador se solidaritzi amb les víctimes d’aquell disbarat. La seva proposta es dóna suport sobretot en el treball dels actors, que imprimeixen una gran veritat a les seves interpretacions. Escenes com la de l’exili interior i exterior donen la mesura d’un espectacle que horroritza, indigna i commou, sense caure en tòpics ni sensibleries.

                                                                                        CARME TIERZ

Respondre