Text de presentació “Terror y miseria … “

Francisco Franco Bahamonde, el general superlatiu, “General-ísimo y Caudillo por la Gracia de Dios” segons la propaganda nacional-católica d’aquella dictadura militar, és amb prou feines una fotografia per als milions de ciutadans espanyols nascuts ja en democràcia, però tan sols un vague record borrós per als qui tenen ara menys de quaranta i cinc anys. Per això, per refrescar la memòria col•lectiva de l’actual societat democràtica espanyola, convé recordar que la República no va fer la guerra sinó que la hi van fer, és a dir, que el 18 de juliol de 1936 el general Franco va encapçalar un cop d’estat militar feixista contra la legalitat democràtica republicana que representava el govern del Front Popular. I convé no oblidar tampoc -com afirma el senyor Luis al seu fill Luisito a l’epíleg de Las bicicletas son para el verano, obra dramàtica de Fernando Fernán Gómez- que l’1 d’abril de 1939 no va arribar la pau sinó la Victòria. I amb ella una ferotge i cruel repressió (presons, judicis sumaríssims, afusellaments) contra els “rojos” vençuts (anarquistes, comunistes, socialistes, republicans) que no havien aconseguit travessar la frontera francesa per iniciar un exili massa llarg.

Així que, a partir de 1939, es va implantar a Espanya per raó de la força -que no per la força de la raó- un règim de terror “blau” que va imposar un model de vida on la Falange era políticament hegemònica i l’Església catòlica, que havia beneït la guerra civil com a Croada, va se recompensada amb el monopoli d’una educació concebuda com a negoci espiritual i material. Una educació nacional- católica que pretenia la formació de l’esperit nacional (o millor, nazi-onal) des de la convicció profunda que per ser un bon espanyol, amant de la pàtria –“de una España grande y libre”-, s’havia de ser bon feixista i bon cristià:  Cara al sol, prietas las filas, por el Imperio hacia  Dios, ¡Viva Franco!, ¡Arriba España!.
        José Sanchis Sinisterra, amb el teló de fons del Brecht de Terror i misèria del Tercer Reich, ens planteja en aquestes vuit escenes -escrites entre 1979 i 2002- algunes situacions dramàtiques que van caracteritzar la vida quotidiana durant aquells foscos anys quaranta: les misèries de la guerra (Primavera 39); la imposició d’una interpretació “oficial” de la història d’Espanya per part dels vencedors (El sudario de tiza); la fam (Plato único); la denúncia de la corrupció, l’estraperlo i la misèria moral dominant (El anillo); la violència feixista (Filas prietas); la situació d’amuntegament i d’humiliació de la dignitat humana a les presons franquistes (Intimidad); les pors respectives i diferents de dos republicans vençuts, un dins i un altre fora d’Espanya (Dos exilios); o el drama dels republicans ocults per terror a la repressió (El topo). 
            Vuit escenes, temes i situacions de la vida quotidiana que, òbviament, no es van poder plantejar en escena obertament durant els trenta-sis anys de dictadura militar franquista per l’existència d’una fèrria censura nacional-católica, que impedia la llibertat d’expressió en un règim que prohibia també les altres llibertats democràtiques.  Vuit temes de la vida quotidiana que l’autor ha volgut abordar estèticament des d’una perspectiva múltiple i variada -des del sainet popular (Plato único) a  l’alta comèdia (El anillo)- perquè, segons ell mateix afirma, “cada escena, cada situació, remet a un estil, a una modalitat teatral diferent”.

        I tot això, és clar, per revifar la nostra memòria democràtica; per lluitar contra l’oblit d’aquell terror i misèries del franquisme que, per cert, no van ser exclusius dels anys quaranta; per lluitar contra el perill del memoricidi ja que, en paraules del mateix autor, “per les últimes generacions -les nascudes després del <<desarrollismo>> – tota aquella sorda abjecció va camí de confondre’s amb les guerres carlistes i la rendició de Breda”. O dit d’una altra manera, perquè “tota aquella sorda abjecció” franquista no es dilueixi avui en la boira edulcorada de la desmemòria i de l’oblit; perquè no sigui possible que, en un futur més pròxim que llunyà -tal com alertava un resistent antifranquista tan lúcid com Manuel Vázquez Montalbán-, en una enciclopèdia redactada per intel•lectuals orgànics “populars”, els joves españolitos del segle XXI puguin llegir textos “exemplars” com el següent: Franco, Francisco: general bajo cuyo mandato florecieron las artes, las ciencias y las letras.
           Manuel  Aznar  Soler

Respondre